lunes, 11 de marzo de 2013

Et miro, neguitosa, i ràpid m'inundes el buit que m'omple i m'emboira els pensaments. Et faig un petó, i sense esperar gaire més a canvi, me'n vaig, sabent que aquest seria l'últim de tan pocs. 

-Adéu, ja ens veurem.

-Que vagi bé, i no ho dubtis.

Dubto uns instants, però deixo de fer-ho. Un ja nota quan s'ha acabat tot... quan els pressentiments vencen les il·lusions i allò que t'havia de fer feliç es fa efímer. Es nota, i aquest cop ho noto més que mai. S'ha acabat. I em trasbalsa no saber si ni tan sols ha valgut la pena. Però això ara ja no té importància. Em giro, i em dirigeixo a la porta. Marxo, sense saber ni qui sóc, ni què faig aquí, ni què he de fer a partir d'ara. Marxo i prou. I em perdo entre la multitud, notant només el soroll de les meves passes i el meu alè ofegat. No sé on vaig ni el per què de moltes coses, però segueixo avançant. L'essencial és no aturar-se per no estar sempre un pas més enrrere. SI t'atures, se t'escapa de les mans una oportunitat  per oblidar.

(...)

Ja s'ha fet de nit i les meves idees s'han apagat amb la foscor. Tan de bo poguessis esbrinar amb un petó tot el que he callat. I així sabries que regalar somriures no et fa ser més generós. Et fa ser més covard. Covard. I que et mengessis les paraules i et guardessis les promeses per una altra hipòcrita. 

Sé que no serà fàcil desfer-me de tans pensaments infames. No deixo de recordar el que he d'oblidar, però el que em menja per dins és que n'hi ha d'altres que enlloc d'oblidar massa ràpid, el que haurien de fer és recordar... No cal recordar per amor, em conformo que ho facin per simple respecte.

sábado, 9 de febrero de 2013

Felicitatssssssssssssssssssssss Oriol!

Diuen que al món hi ha persones que et fan viure la vida d'una altre manera, que et canvien i et fan ser millor. Que creuen en tu malgrat les dificultats que et depara el destí, que et treuen un somrriure tot i el mal temps i amb els que no et pots enfadar mai dels mais, perquè són tan grans que et fa massa por perdre'ls. I tu ets una d'aquestes persones que han aparegut a la meva vida per capgirar-la i millorar-la.

Tot i que el dia de la cantata, la rodona de cartró em va fer saber de la teva existència, no m'hagués imaginat que anys després estariem aqui amb un curt però intens camí als nostres peus. Gràcies per tots i cada un dels moments que m'has fet passar, per les festes, per les llargues converses, per cada abraçada i sobretot per aquest estiu que ens va unir una mica més. La teva passió per patito feo, HSM i totes les nostres frikades van fer que t'agafés una confiança que amb pocs tinc, (em deus un singstar, per cert). Em va sorpèndre en certa manera que un noi tingués tantes coses en comú amb mi, que quan parlava amb ell m'oblidava dels problemes i podia ser jo mateixa. 

I ara en tens divuit i molts somrriures per regalar, ( i regalarme ;D ). I estic molt molt contenta de que et facis gran al meu costat. Ja sé que fa uns mesos que ja no sóm el que erem, però vull que sàpigues que ets molt per mi, que tot i que ara parlem menys, em tens aqui, sempre. I ho dic de tot cor.

Gràcies. Ets infinit.

i...


Felicitats cuxifloooooooooooooooooooooooowins! Que divuit són divuit eh, així que vigila que ja ets tot un home jojojo! Love uu without limits! YMFSSSSSSSSSSSSSS

















miércoles, 30 de enero de 2013

Venceremos al tiempo!

Tengo demasiado que hacer en tan poco tiempo, que me asusto. Tengo miedo de perderme aventuras, de no alcanzar mis objetivos y sobretodo de no vencer el miedo al tiempo. Quiero que las tardes de cafés se alarguen hasta la madrugada y hacer de un simple momento una recuerdo más duradero. Todo lo bueno acaba, y por desgracia, dura poco. Tengo que asumirlo. Asumir que los olores son efímeros y aunque me recuerden a alguien, ese no eres tu. Que los días son cortos, pero las noches lo son más. Que los besos no significan nada si no son contigo. Que las canciones siempre hablan de ti. Que no importa cuanta gente haya porque te encuentro sin querer. Que no sirve de nada estudiar. Jo-der. Que mi memoria solo sirve para recordarte a ti. Y qué más da el tiempo? Nos pasamos la vida contando los días, y con lo que tendríamos que contar es con alguien. Pocos están cuando realmente lo necesitas y muchos cuando les interesa. La vida es puro teatro, pura envidia y puro interés. Muévete y no te dejes pisar, si no quieres que los sueños solo se nos cumplan cuando dormimos. Quiero saber qué hacer con mi vida. Quiero entender la mente masculina y su extraña bipolaridad. Quiero tiempo para cometer errores y aprender de ellos. Aunque yo soy de esas que no paso del error.




Tengo demasiadas cosas que mejorar y tantas pocas ganas de cambiar, que me quedo como estoy. Que al final, uno te tiene que querer por lo que eres, no por lo que tienes. Y voy a parar de comerme la cabeza buscando aquel esperado amor…Que todos sabemos que cuando buscas no encuentras. Que por muy injusto que sea, a los buenos siempre nos toca lo peor. Tenemos un imán para las cosas malas. Que no entiendo nada. Que cuando odias, quieres. Cuando puedes, ya no quieres. Y cuando por fin lo sabes, se te olvida. Que el mundo es un caos. Que todo es una mentira… Una mentira que, a pesar de todo, quiero vivir contigo. Contigo y lejos de aquí. Vámonos, que tenemos demasiadas cosas que cumplir, juntos, y aunque el miedo nos come, venceremos al tiempo.










jueves, 29 de noviembre de 2012

Tras cada hoja que cae, se va un amor. Los días grises de otoño esconden el pesimismo de una vida que se acaba por momentos.  Se van los amores con un regusto amargo y luego te encuentras sola, y llega el puto invierno, que te nubla el corazón. No sé como a alguien le puede gustar el frío... con sus colores vacíos y los paisajes sombríos que dibuja. Llega y ya no tienes esas ganas de levantarte para hacer algo grande. Lo haces sin más, por pura rutina. 


Las hojas que caen son un reflejo de mi. Se me van las pequeñas cosas, dejándome desnuda de olores, calores y pasiones. Todo lo bueno se marcha, aunque dicen que si se marcha es para volver luego, con más y mejor. Llega el buen tiempo y esas ganas de vivir florecen. Y mi pregunta es: ¿Y si nunca llega esa primavera? Ya no pido el verano.. solo quiero que nazcan nuevas flores con sus colores y que me vistan de felicidad. Las estaciones pasan, y en mi solo hay puro invierno. Que no se marcha. Parece que se ha enamorado de mi, y al ver que no lo hacia nadie más, ha decidido quedarse.

Tras cada hoja se va el calor de aquel amor, pero tras cada otoño se va una historia, Y yo estoy feliz. Feliz porque nuestra historia nunca ha empezado y el viento no me la puede quitar. Pues seguiré imaginando que te tengo, y que no te marcharas ni por la lluvia ni por nada. Que te quiero en cada estación... y que se vive de ilusiones... pero con esperanzas uno se muere. Y a pesar de todo lo demás, tu no cambias ni yo tampoco. Que, tras cada hoja que cae, nos hacemos más fuertes, porque nada es real... y que te quiero así, imposible, ya que en todas las buenas historias, aunque no lo creamos, sopla el viento, Y todo acaba. Pues yo te imagino, y así superaremos tempestades.













lunes, 26 de noviembre de 2012


Apurando ese último sorbo de café con sabor a “mi vida no tiene sentido”,  entrelazo mis dedos por mi pelo, como solías hacerlo tú, y levantando la mirada sin saber muy bien que mirar, veo gente. Gente que habla, gente que escucha, gente que piensa, gente que ríe. Gente y yo. Sentada en una pequeña mesa del bar, observando la vida.

Me cuestiono cosas a montones, pero nunca hallo respuestas. A veces es mejor no encontrarlas, ya que muchas de ellas te hacen más mal que bien. Miro la gente y pienso qué será de sus vidas. ¿I qué es de la mía? No tengo ni la más absoluta idea. Intento hacerlo lo mejor posible, eso de vivir me refiero. Pero no sé yo… No soy perfecta ni tampoco quiero serlo. No me gusto y me quejo, pero no debería, ya que tengo gente que mataría por mí. Todo el mundo tiene sus complejos y sus debilidades, pero pienso que eso es lo que nos hace especiales. Ya que al fin y al cabo, los pequeños detalles son los que marcan la diferencia. Y los tuyos me encantan. Y estos son los que me hacen quererte a rabiar. Y ya estoy pensando otra vez en ti. ¿Lo ves? Todo gira sobre ti. Sé que debería dejarlo ya, dejar de montarme historias, y momentos que nunca pasarán. Quiero dejar de pensar en tu sonrisa cuando te hablaban de mí, y quiero olvidar ese “hasta siempre”.  “Cuestión de tiempo”, decían. “Este chico no sabe lo que se pierde”, decían. No sé lo que se pierde, lo que si que sé es lo que me estoy perdiendo yo. Me pierdo y te pierdo. Y luego me encuentro pero no te encuentro. Triste, lo sé, esto es la cruda realidad. Y me alivio al pensar que no soy la única que pasa por esto. ¿Qué sería de mí sin ti? Bueno… qué coño es de mí sin ti. Suspiro. Me levanto de mi sitio y deseo que al hacerlo mis palabras se queden allí, en un rincón, a solas. Y que me dejen tranquila y vacía de sentimientos. Aunque sé que he ido a este bar y me marcho ahora porque tu pasas por delante cada miércoles a esta hora. La vida es así, nada se olvida si uno no quiere. Y yo no quiero… Así que seguiré pensando, yendo al mismo bar, y viéndote pasar por más que me duela. Ya que el simple hecho de verte me hace feliz. Sí, parezco imbécil, pero tu también lo has hecho alguna que otra vez. Somos mujeres, de mente compleja (o eso dicen), ya lo sabes tu bien.



jueves, 4 de octubre de 2012

A tomar fanta.

Eres de esas personas que odio tanto; que te sacan suspiros sin querer y luego va y sin preguntar, ni tansólo darse cuenta, te unden en un mar caóico de lágrimas desordenadas. Son tan pequeños los suspiros, pero sin embargo, son las pequeñas cosas las que hacen crecer los recuerdos... Eres de esas personas que tanto odio, que odio tanto, que quiero odiar y quiero sin querer; que nublan mis tormentosos pensamientos, que no sabes lo que piensan, y si lo supieras tampoco lo entenderias. Eres de esos que crees que el mundo está a tus pies, por el simple echo de que en "el amor" todo te ha ido bien, eres de esos estúpidos imbéciles que haces, por suerte o desgracia, que las chicas como yo (otra tonta de esas tantas)  te lo dé todo a cambio de nada. Nada o aveces un medio beso robado de esos que tanto regalas. Y tu no sabes que yo, que yo soy esa persona que hoy, me quedo donde estés. Imbécil. 


"Si soy cariñosa dices que te agobio,
si me alejo un poco que paso de ti,
si te hago un regalo dices que te compro,
y si no lo hago tengo algo por ahí.
"




Mar.









lunes, 3 de septiembre de 2012

.

Quan tot comença a prendre una mica de sentit, quan realment ets feliç de ser qui ets i tenir a qui tens, quan un somrriure t'anima, quan fas bogeries, quan tot comença a rutllar, quan trobes aquella persona que estaves esperant... s'acaba, l'estiu s'esfuma. Desitjaries que els hiverns fossin estius, que la vida fos una festa i que s'allunyessin les complicacions de la vida rutinaria... Però realment la única cosa que desitjes és que es conservin els records, els grans dies i les grans nits.


miércoles, 11 de julio de 2012

Viu..

Tots vivim la vida d'una marera diferent. N'hi ha que es conformen únicament amb el que els hi ha tocat viure; n'hi ha d'altres que volen veure món. N'hi ha que ploren pel camí; n'hi ha que disfruten del viatge; n'hi ha que ni tansols es mouen... Però tots la vivim i intentem fer-ho de la millor manera. Hem d'aprendre a mirar endavant malgrat les pors, hem de vèncer els obstacles i confiar amb el nostre instint. Ens hem d'estimar per arribar a ser algo més que un simple cos mortal dins d'aquest món. I podem començar avui a valorar les petites alegries i a fer-li bona cara a la vida, perquè  no sóm eterns i no hi ha temps per perdre.

martes, 10 de julio de 2012

El nostre tren

El tren va començar el mogut viatge de la vida l'any 1995. En els primers anys de vida vam aprendre a dormir, a menjar, a caminar i sobretot a estimar. En aquests primers anys de la infància els pares ho eren tot, tot i que també van començar a aparèixer els primers amics i les primeres picabaralles per un cotxe de plàstic de color vermell. El tren començava a rutllar, el voliem explorar de dalt a baix, sempre amb botes i anoracs del nostre color preferit. Havia arribat l'hora de canviar de vagó.

En aquest nou vagó ens voliem menjar el món, sí es tracta de l'adolescència, erem els fills de la utopia. Aquí ja coneixiem de què anava el tren, si més no ens ho pensàvem i ens ho voliem creure, aquí mateix entre una separació de seients de dues files s'hi deixaven veure els primers amors, les primeres amistats que canviaven radicalment la personalitat i mai en tornaves a saber res més d'elles, les picabaralles les quals ja tenien més ressó, també les primeres obligacions i per acabar un inici del teu camí que et marcarà la resta de la teva vida. A aquest vagó vem trobar l'espontaïnitat de sortit a les nits i de creure't un pèl més gran del que erets. També hi vem trobar en un guardamaletes amagat a l'esquerra de la porta de sortida el nostre lloc a la colla, a la família i al mateix món. A l'hora ens preguntàvem el per què de tot plegat.

Estem apunt de canviar de vagó, uns ja han fet el pas, d'altres l'estan apunt de fer. Estem a punt d'entrar a la majoria d'edat, a punt de ser homes i dones, bé no tan a punt. Aquí ens em encallat amb el revisor. Volem ser algú l'endemà, molts factors com els amors ocupen una de les parts més dures dels sentiments; la indiferència, la burla i els desenganys et treuen molt de temps i es que el rellotge no para de fer Tic-Tac. Alguns d'aquests amors són eterns, ben pocs, d'altres temporals, uns altres fugaços i d'altres inexistents. Aquí ja només et queden els veritables amics, els que estan al teu costat en els moments bons i en els moments no tan bons, sí es un tòpic, però ben cert que és. 

En aquest nou vagó saps raonar les picabaralles que valen la pena i les que no, aquí ja t'has fixat la meta a la que vols arribar. Tots els drets es comencen a convertir en deures, els herois no existeixen, la mama i el papa ja no et canvien el paper de vàter, tens la sensació que no podràs tornar a enrere i que t'hauràs de menjar els errors i els instants desaprofitats que potser mai no s'et tornaran a repetir, en fi la vida et dona l'esquena. Però a aquest vagó no totes les llums estan apagades ni molt menys, també ni han de ben lluminoses. La llibertat, aquella ambició de que voler es poder, de convertir la vida en una festa abans que siguem grans, la llum d' implantar la nostre personalitat i de no deixar-se influenciar per qualsevol, respirar que t'has fet un lloc al teu voltant i que et fas respectar. El temps ens dirà si ens cal mirar enrere i trobem a faltar aquells dies quan el revisor no passava; si es que diuen que tornar és la millor part de l'aventura però jo em quedo amb aquesta nova aventura, l'aventura d'aquest vagó ple de coses pel terra que l'únic que fan es obstaculitzar el camí cap al següent vagó, on la merda se'ns menja. Agafem-nos fort que tota història té un final, però a la vida cada final es un nou començament. Només som un tren petitó que córrer per la via.

TOT ESTÀ PER FER I TOT ES POSSIBLE






Oriol Celils Hill



jueves, 21 de junio de 2012

Un dia més per oblidar.

Un dia més. Un dia més per oblidar. Sembla que el bon temps en lloc d'endur-se les llàgrimes de la primavera, porti amb ell hiverns grisos. Fred, calor, cànvis constants que em transporten a un món de dubtes, d'incertesa, de desconfiança. On està "la felicitat"? On s'amaga? s'escapa com les rialles robades, fuig dels cossos insegurs, es camufla entre les sombres del passat, no es deixa veure. Marxa lluny de tots nosaltres, d'aquells que pensem massa la vida; d'aquells que volem viure-ho tot tan sumament ràpid que s'escapa: el temps i la felicitat s'escapen volant i... tot s'oblida. Quedem enrrere i només ens queda agafar un full mig estripat i escriure-hi "tot allò que voldria ser i... per què collons no tinc tot allò que em mereixo". 

És ben fàcil: sóm, sóc un ésser insignificant dins d'aquest odiós món de superficialitats i crítiques. És evident no voler ser com sóc doncs... sóm suspirs dins d'un planeta amb una història i una vida massa llargues, dins d'un món expert en alts i baixos, perdons i plors. Sóc simple, no pretenc canviar la vida, ni que la vida em canvï, només pretenc entendre'm o si més no enrrefiar-me'n de la meva sombra. No pretenc intentar posar bona cara a un món que em dona l'esquena, ni perdre el temps, ni pretenc desaprofitar la vida perquè la vida són dos dies i un ja l'he perdut pensant com la puc viure.








domingo, 1 de abril de 2012

Pedacitos de ti.


Hay veces en las que de repente te sorprendes,
  y en ti mismo encuentras gestos, maneras, miradas, caricias,
  y otros muchos detalles que de alguna forma,
son de alguien que paso o esta en tu vida…

Hay veces en los que sin darnos cuenta nos convertimos en
pedacitos pequeños de todos aquellos que nos rodean…

Hay momentos en que es maravilloso sentirse parte de alguien o de algo…

Soy feliz sabiendo que has compuesto mi vida,
… de saber que hoy tueres parte de mi.

Hay veces en las que es imposible no contar contigo,
sencillamente porque formas parte de mí.
[...]
Me descubrí mirándome y puse el empeño suficiente para descubrirme al detalle.
Durante unos minutos centré toda la atención en mis ojos, grandes, de tono melosos,
y fue entonces cuando por primera vez te descubrí en mi.

Allí estabas tú, en cada movimiento, en cada parpadeo,
sorprendido decidí continuar con la "auto-exploración"
y en cada uno de los pasajes de mi cuerpo pude descubrirte,
en algunos mas escondido que en otros, pero en casi todos estabas bien presente.

¿Tú y yo formamos un solo ser?
Quizás te había idealizado tanto que "de a poquito" me fui componiendo contigo hasta descubrir que yo estaba completamente hechode pedacitos de ti. 


La ciudad de los sueños - Antonio Orozco 



 "Estoy hecho de pedacitos de ti, de tu voz, de tu andar."





miércoles, 21 de marzo de 2012

Tu, jo, i la nostra història.


A tu, que t’agraden les rialles sense pors; a tu, que t’agraden les pel·lícules cursis i no t’avergonyeix reconeixèr-ho; a tu que t’agraden els reptes; a tu, que t’enamoren les postes de sol vora el mar; a tu, que t’agraden les imperfeccions perquè dius que ens fan especials; a tu, que t’agrada creuarte amb la mirada de desconeguts i atemorir-los amb la teva; a tu, que t’agraden els dies de pluja i estirar-te al sofà tot mirant com cau. I a mi, que m’agrada que t’agradi. Suposo que aquestes petites coses que sovint ens passen desapercebudes són les que realment ens fan ser com som i ens fan veure el que realment hem perdut. Tu, sempre tu i només tu fas que m’agradi el que odïo, fas que m’adoni del valor que tenen les petites coses i el temps que triguem en adonar-nos-en. Fas que et necessiti contínuament, fas que m’ompli d’enyorança quan penso que m’hagués agradat ser al teu costat. I ara que ja són més grans els records que no pas allò que havíem compartit, només volia fer-te saber que això és per tu, que encara que no em sentis, encara que siguis lluny... et parla el meu silenci. Per tu, només per tu...

Et necessito. Aquí, ara i sempre. Necessito que quan estigui sola a casa i el silenci em rosegui per dintre, arribis i m’abracis. I notar així la teva escalfor. Necessito tornar-la a sentir, càlida, aprop meu. Una mirada còmplice, un petó que encengui aquest hivern gelat, una paraula, un gest, una carícia. Que em despentinis i que m’apartis els cabells que han quedat a la meva cara després d’haver bufat el vent d’aquest hivern ja llunyà, que em ballis, que em mosseguis, que em toquis, que em somiïs, que t’enfadis, que em perdonis, que m’estimis. Això és el que necessito.

Avui he pujat al terrat, allà on havíem passat tantes tardes. Repasso la meva vida en menys de cinc segons. Cinc, em basten per saber que tu en formes part. Sé que he estat molt temps allunyada del món, i ara que he tornat no pretenc trobar-te sol. Sé molt bé que una altra t’omple la vida, i que no vols tornar a reviure el passat. 

Avui el temps s’ha aturat. T’he vist en el silenci, les paraules han callat i el cor, aquell que marcava el compàs de la nostra història, amb grans batzegades no m’ha deixat ni escoltar els meus pensaments.  Amb un segon, amb un silenci, amb un buit m’ho has dit tot. Sense ni tansols obrir aquells llavis que tants cops havien sellat el nostre amor, ni gosant aixecar la vista d’aquell terra encara mullat per la pluja efímera d’aquell temps mig boig, has posat fi a la nostra història. Has volgut marcar un punt i final en els nostres camins. Però la batalla segueix viva, el camí continua, el cor no pot oblidar aquell gran amor, i la raó viu enganyada creient que ho ha oblidat tot...

L’hivern s’esfuma, les llàgrimes alimenten aquelles petites flors que ja tornen a brotar. I jo, encara encisada per la mirada fugissera d’aquell que ara és un extrany i pensant que potser mai més la tindré, camino entre la foscor d’aquella tarda, passant pels llocs que em fan reviure aquell ahir que tinc tan present. El vent canvia, tu, jo i la nostra història quedem arraconats en un racó ja vell, ple de pols i de records esfumats, i és aleshores quan m’adono que necessitem deixar d’analitzar el passat, deixar de planejar el futur, deixar de decidir amb el cap allò que el nostre cor sent, aprofitar aquelles petites oportunitats, i que si la nostra vida canvia, l’hem de deixar canviar.










lunes, 16 de enero de 2012

Free of the past.

"Estoy libre del pasado, de las horas contigo, de tu cuerpo, de tus ojos, de tu risa pegadiza, de de tus palabras, de tu silencio. Libre de ti. "

Sólo tienes que saber del pasado que no importa lo que sucedió, simplemente que todo te ha llevado a lo que eres hoy, a este momento, aquí y ahora. Y este mismo instante es el momento en el que puedes escoger cambiarlo todo o quedarte encerrada en sus gestos y su voz... y que tu presente sea el ayer. Aprovecha cada instante y piensa que dejar atrás el pasado, no borra los recuerdos.






viernes, 30 de diciembre de 2011

Año nuevo, vida nueva.

Este año se va con la risa, los cuentos, los malos momentos, los besos tan largos, los tragos amargos, las pasiones y sueños que he hemos compartido, lo que hemos vivido. 






"Comernos la vida, bebernos el miedo. "

jueves, 8 de diciembre de 2011

Un brindis per les nostres vides.

“Only once in your life, I truly believe, you find someone who can completely turn your world around. You tell them things that you’ve never shared with another soul and they absorb everything you say and actually want to hear more. You share hopes for the future, dreams that will never come true, goals that were never achieved and the many disappointments life has thrown at you. When something wonderful happens, you can’t wait to tell them about it, knowing they will share in your excitement. They are not embarrassed to cry with you when you are hurting or laugh with you when you make a fool of yourself. Never do they hurt your feelings or make you feel like you are not good enough, but rather they build you up and show you the things about yourself that make you special and even beautiful. There is never any pressure, jealousy or competition but only a quiet calmness when they are around. You can be yourself and not worry about what they will think of you because they love you for who you are. The things that seem insignificant to most people such as a note, song or walk become invaluable treasures kept safe in your heart to cherish forever. Memories of your childhood come back and are so clear and vivid it’s like being young again. Colours seem brighter and more brilliant. Laughter seems part of daily life where before it was infrequent or didn’t exist at all. A phone call or two during the day helps to get you through a long day’s work and always brings a smile to your face. In their presence, there’s no need for continuous conversation, but you find you’re quite content in just having them nearby. Things that never interested you before become fascinating because you know they are important to this person who is so special to you. You think of this person on every occasion and in everything you do. Simple things bring them to mind like a pale blue sky, gentle wind or even a storm cloud on the horizon. You open your heart knowing that there’s a chance it may be broken one day and in opening your heart, you experience a love and joy that you never dreamed possible. You find that being vulnerable is the only way to allow your heart to feel true pleasure that’s so real it scares you. You find strength in knowing you have a true friend and possibly a soul mate who will remain loyal to the end. Life seems completely different, exciting and worthwhile. Your only hope and security is in knowing that they are a part of your life.”



B. Marley.


miércoles, 16 de noviembre de 2011

Todo es empezar.

Empecé a quererme más, en vez de echarte más de menos, y a empezar a encontrar el sol hurgando el cielo. Mientras quede algo de mi, ningún lugar esta prohibido. Empecé a escuchar la voz de mis latidos... Volé mas alto, llegué mas lejos... me puse a flote izando el viento y achicando el corazón. Volví a dejarme querer, volví con ganas de volver, volví a entender que todo empieza donde acaban mis pies, volví a dejarme soñar. Volví sin miedo y sin dudar. Todo está en volver a querer, supe que a "imposible" le sobran dos letras, supe que hay latidos que mueven la tierra.



¿Para qué emborracharte de olvido si te vas a beber lo vivido?




sábado, 12 de noviembre de 2011

*

 "Odio como me hablas y también tu aspecto, no soporto que lleves mi coche ni que me mires así. Aborrezco esas botas que llevas y que leas mis pensamientos. Me repugna tanto lo que siento que hasta me salen las rimas. Odio, odio que me mientas, y que tengas razón. Odio que alegres mi corazón. Pero aún más que me hagas llorar. Odio no tenerte cerca y que no me hayas llamado. Pero sobre todo odio no poder odiarte, porque no te odio, ni siquiera un poco..."



  
Nada en absoluto.





(10 razones para odiarte)

miércoles, 9 de noviembre de 2011

Reinventar.

Inmersa en un mundo nuevo, en el mundo de aquellos que les cuesta respirar, en un mundo más hermoso, más puro. Más lleno de amor, de deseos, de pasiones, de sonrisas enamoradas y de miradas que lo dicen todo. Un mundo diferente, en el que pocos salen vivos. Y ahora, me veo malherida, saliendo de aquel lugar lleno de soñadores, de risas sin sentido, de felicidad sin pausa. No quiero volver, nunca, todo son falsas promesas y caricias que no llevan a ninguna parte. Todo iba bien, tan estúpidamente bien... pero de repente todo cambia, todo se acaba, todo tiene que acabar, y se acabó. Salí de aquel mundo con heridas irreparables, con unas cuantas lecciones de más y unos cuantos sentimientos de menos. Tenia que volver otra vez a casa, sin esperanzas y sin ganas de emprender un nuevo viaje hacia el mundo que me había dejado sin sueños y sin amor.




"Sólo me queda esperar, verte pasar, reinventar."





lunes, 7 de noviembre de 2011

Batecs.

Les joves promeses d'estiu, el soroll de les onades, el gust d'un petó càlid, aquelles carícies, les mirades còmplices, els més bonics dies, aquelles nits... Tots els records m'apareixen fugaços, com l'aire que bufava aquella tarda d'Agost. Estic asseguda en un racó de la finestra, mirant com passa el temps. Fa tres mesos que no surto d'aquella petita casa, que encara fa olor a tu. Potser es una manera de dir-te que encara t'espero, que encara em tens aquí, que el teu record encara és present. Agafo la tassa de cafè i li faig un glop, es agre, com els meus últims dies. La teva bata, encara la duc posada, encara que la calor es notable, no me l'he tret des de llavors. Deixo que les llàgrimes corrin per les meves galtes, intento no pensar, però m'és impossible. La teva mirada m'apareix cada vegada que intento oblidar-la. Si fossis aquí, ara potser estaríem mirant des del port aquella posta de sol que tant ens agradava, potser estaríem prenent un gelat a prop de casa, potser estaríem enfadats, potser t'odiaria, potser odiaria la teva forma de fer-ho tot tan perfecte, però estaríem junts, i això és més del que podria desitjar. Tanco els ulls i els records d'aquell primer estiu junts s'apropen...

Aquell matí, com cada dia d'Agost, em vaig despertar en la petita casa de la Costa Brava, que cada any llogàvem per passar l'estiu. Vaig baixar corents les escales i em vaig menjar amb pressa aquelles torrades recent fetes, vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar a la meva cala. Sempre hi anava allà, em feia sentir bé, podia pensar, escoltar el soroll del mar i notar que el sol em broncejava la pell. I si, com cada matí, el vaig veure corrent per la vora del mar, esportiu, a ritme ràpid. La suor càlida li relliscava per la cara. Càlida com la seva pell, càlida com tot ell. El seu traç moré, perfectament broncejat, destacava entre aquell dia clar. S'acosta somrrient, potser perquè s'ha llevat feliç, o potser qui sap... pel simple fet de tenir-me cada vegada més aprop. De sobte batecs. Batecs acelerats. Batecs de cors somiadors, batecs de dos cors units per l'esperança. Per aquella esperança d'estar junts, o simplement batecs, per aquell que serà un dels millors estius. Sona el telèfon, és l'Eulàlia, com cada dimarts em truca per si les coses em van bé, i què dir-li? Un d'aquells batecs s'ha apagat, ja no el sento. Només sento el de dins meu, que cada dia intenta retrobar l'altre. No sé que dir-li a l'Eulàlia, les coses sempre més aniran igual, la meva vida no crec que faci un canvi, és més no vull canviar res. Si surto, potser conec algú, i és aquesta la raó per la qual no ho vull, tu podries pensar que ja no t'estimo, i això t'ho prometo, no ho deixaré de fer. Em vas prometre que no em deixaries mai més, sé que no te n'has anat per què volies, però tot i així l'has trencada. Però, què són les promeses? Simples paraules espontànies, no té sentit, mai ningú les compleix. Jo n'he feta una, ja deus esperar-te quina és. Entre la calor d'aquell dia, comencen a caure unes petites gotes de pluja, serà que el temps també està trasbalsat, pluja d'estiu: cridanera, però ràpida. No com els meus records. Passen els dies com les fulles van caient dels arbres, i no et veig per aquí. És absurd, el teu batec mai tornarà. Però tranquil, que si algun dia vols venir-me a fer una visita, la teva roba encara conserva la teva olor, les galetes de vainilla que més t'agraden encara estan al segon calaix de la cuina, el llit segueix sent de dos, i el meu batec segueix aqui. Ja se que tu no hi ets, que tot és temps i que les coses passen, però et sento tan a prop que no em puc creure que aquest buit ja sigui per sempre.




"Març/Abril 2011"

domingo, 6 de noviembre de 2011

Desafiando lo que está escrito.

Me levanté temprano, con la lluvia de fondo. Era un día de aquellos tantos que pasaba en casa encerrado en mi habitación, leyendo, pensando y observando aquellas pequeñas gotas que se iban pegando en el cristal. Decidí ojear aquel libro gris que me había comprado mi madre en la pequeña tienda de debajo de casa. Abrí la página 120 como hacía siempre, aunque casi ya no me acordaba por qué lo hacía. Y entonces lo vi. Vi aquel nombre escrito con una perfecta caligrafía. Y la recordé, tan bella, tan joven. Recordé aquel invierno y aquel día que cambió el destino de las cosas. Cuando menos te lo esperas el pasado puede venir a remover el presente, y nunca sabes a donde te va a llevar, sólo puedes confiar en que sea un sitio al que deseas ir.

Recuerdo aquel invierno, diez años atrás, donde la nieve se apoderaba de todos los rincones de la ciudad. Estaba vagando aquella noche por las pequeñas calles llenas de luces. La navidad estaba a la vuelta de la esquina, la gente ya empezaba a decorar sus casas, y la felicidad iba creciendo en su interior. En mí sólo crecía la desesperanza, la amargura, la debilidad y el frío. Aquel frío de invierno que no me dejaba ni apenas respirar, aquel frío que me helaba por fuera, y por dentro. No estaba pasando un buen momento, todo lo de mi alrededor me irritaba, me maldecía, crecía en mi por momentos la infelicidad. Estaba hurgando en una tienda de antigüedades algún libro que no hubiera leído ya, cuando apareció. Ella inundó con su mirada mis ojos tristes. Nunca había visto a nadie con una mirada tan llena. Y hablamos. No sé por qué pero hablamos. Y nos reímos, eso lo recuerdo bien. Fue la primera noche en años, en que me sentí afortunado. Se estaba haciendo tarde y la despedida se acercaba. Tuve la esperanza de que la volvería a ver, pero no me quiso decir su nombre, ni su dirección. Estaba perdido. Había encontrado mi mitad, y ni siquiera sabía como se llamaba. Se fue. Y me quedé allí de pie, inmóvil, viendo como se perdía entre la gente. Y empece a correr hasta que la alcancé, la detuve y me miró. Sacó el libro que se compró en la tienda, abrió la página 120 y escribió su nombre y su teléfono. Luego fue a una pequeña parada y lo vendió. Me dijo, que si nuestro destino era volver a encontrarnos, aquel libro llegaría a mis manos. Y así sin más, se fue. Otra vez. Estuve tantos meses buscando aquel libro, que me enloquecí. Luego, supongo que me cansé de buscar algo sin sentido. Me olvidé de aquella chica de pelo rubio y mejillas rojizas y aquella noche de mi vida se fue apagando en mis recuerdos.

Cerré el libro y la llamé. No sabía que le diría, ni si se acordara de mi, pero la llamé. Oí su voz, la recordé de inmediato, y le explique lo sucedido. Quedamos. Y nos reímos otra vez, como aquella vez. Es curioso como las cosas pasan. Tenía mi destino tan cerca, debajo de casa, delante de mis narices... Pero me dijo adiós, ella y su mirada me dijeron adiós. Sabía que eso pasaría, sabía que nuestra historia tenia que haber empezado diez años atrás, no ahora, pero ella quiso desafiar al cruel destino y no funcionó. La magia de aquella noche no apareció de nuevo. No querría que me dijera adiós porque lo nuestro nunca había empezado. Y entonces comprendí que el destino es una buena cosa cuando todo te va bien, cuando eso no es así, no se le llama destino, se le llama injusticia, traición o simplemente mala suerte.





"Text escrit el matí del 6 de Novembre de 2011"