A tu, que t’agraden les rialles sense pors; a tu, que t’agraden les pel·lícules cursis i no t’avergonyeix reconeixèr-ho; a tu que t’agraden els reptes; a tu, que t’enamoren les postes de sol vora el mar; a tu, que t’agraden les imperfeccions perquè dius que ens fan especials; a tu, que t’agrada creuarte amb la mirada de desconeguts i atemorir-los amb la teva; a tu, que t’agraden els dies de pluja i estirar-te al sofà tot mirant com cau. I a mi, que m’agrada que t’agradi. Suposo que aquestes petites coses que sovint ens passen desapercebudes són les que realment ens fan ser com som i ens fan veure el que realment hem perdut. Tu, sempre tu i només tu fas que m’agradi el que odïo, fas que m’adoni del valor que tenen les petites coses i el temps que triguem en adonar-nos-en. Fas que et necessiti contínuament, fas que m’ompli d’enyorança quan penso que m’hagués agradat ser al teu costat. I ara que ja són més grans els records que no pas allò que havíem compartit, només volia fer-te saber que això és per tu, que encara que no em sentis, encara que siguis lluny... et parla el meu silenci. Per tu, només per tu...
Et necessito. Aquí, ara i sempre. Necessito que quan estigui sola a casa i el silenci em rosegui per dintre, arribis i m’abracis. I notar així la teva escalfor. Necessito tornar-la a sentir, càlida, aprop meu. Una mirada còmplice, un petó que encengui aquest hivern gelat, una paraula, un gest, una carícia. Que em despentinis i que m’apartis els cabells que han quedat a la meva cara després d’haver bufat el vent d’aquest hivern ja llunyà, que em ballis, que em mosseguis, que em toquis, que em somiïs, que t’enfadis, que em perdonis, que m’estimis. Això és el que necessito.
Avui he pujat al terrat, allà on havíem passat tantes tardes. Repasso la meva vida en menys de cinc segons. Cinc, em basten per saber que tu en formes part. Sé que he estat molt temps allunyada del món, i ara que he tornat no pretenc trobar-te sol. Sé molt bé que una altra t’omple la vida, i que no vols tornar a reviure el passat.
Avui el temps s’ha aturat. T’he vist en el silenci, les paraules han callat i el cor, aquell que marcava el compàs de la nostra història, amb grans batzegades no m’ha deixat ni escoltar els meus pensaments. Amb un segon, amb un silenci, amb un buit m’ho has dit tot. Sense ni tansols obrir aquells llavis que tants cops havien sellat el nostre amor, ni gosant aixecar la vista d’aquell terra encara mullat per la pluja efímera d’aquell temps mig boig, has posat fi a la nostra història. Has volgut marcar un punt i final en els nostres camins. Però la batalla segueix viva, el camí continua, el cor no pot oblidar aquell gran amor, i la raó viu enganyada creient que ho ha oblidat tot...
L’hivern s’esfuma, les llàgrimes alimenten aquelles petites flors que ja tornen a brotar. I jo, encara encisada per la mirada fugissera d’aquell que ara és un extrany i pensant que potser mai més la tindré, camino entre la foscor d’aquella tarda, passant pels llocs que em fan reviure aquell ahir que tinc tan present. El vent canvia, tu, jo i la nostra història quedem arraconats en un racó ja vell, ple de pols i de records esfumats, i és aleshores quan m’adono que necessitem deixar d’analitzar el passat, deixar de planejar el futur, deixar de decidir amb el cap allò que el nostre cor sent, aprofitar aquelles petites oportunitats, i que si la nostra vida canvia, l’hem de deixar canviar.
