Un dia més. Un dia més per oblidar. Sembla que el bon temps en lloc d'endur-se les llàgrimes de la primavera, porti amb ell hiverns grisos. Fred, calor, cànvis constants que em transporten a un món de dubtes, d'incertesa, de desconfiança. On està "la felicitat"? On s'amaga? s'escapa com les rialles robades, fuig dels cossos insegurs, es camufla entre les sombres del passat, no es deixa veure. Marxa lluny de tots nosaltres, d'aquells que pensem massa la vida; d'aquells que volem viure-ho tot tan sumament ràpid que s'escapa: el temps i la felicitat s'escapen volant i... tot s'oblida. Quedem enrrere i només ens queda agafar un full mig estripat i escriure-hi "tot allò que voldria ser i... per què collons no tinc tot allò que em mereixo".
És ben fàcil: sóm, sóc un ésser insignificant dins d'aquest odiós món de superficialitats i crítiques. És evident no voler ser com sóc doncs... sóm suspirs dins d'un planeta amb una història i una vida massa llargues, dins d'un món expert en alts i baixos, perdons i plors. Sóc simple, no pretenc canviar la vida, ni que la vida em canvï, només pretenc entendre'm o si més no enrrefiar-me'n de la meva sombra. No pretenc intentar posar bona cara a un món que em dona l'esquena, ni perdre el temps, ni pretenc desaprofitar la vida perquè la vida són dos dies i un ja l'he perdut pensant com la puc viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario