El tren va començar el mogut viatge de la vida l'any 1995. En els primers anys de vida vam aprendre a dormir, a menjar, a caminar i sobretot a estimar. En aquests primers anys de la infància els pares ho eren tot, tot i que també van començar a aparèixer els primers amics i les primeres picabaralles per un cotxe de plàstic de color vermell. El tren començava a rutllar, el voliem explorar de dalt a baix, sempre amb botes i anoracs del nostre color preferit. Havia arribat l'hora de canviar de vagó.
En aquest nou vagó ens voliem menjar el món, sí es tracta de l'adolescència, erem els fills de la utopia. Aquí ja coneixiem de què anava el tren, si més no ens ho pensàvem i ens ho voliem creure, aquí mateix entre una separació de seients de dues files s'hi deixaven veure els primers amors, les primeres amistats que canviaven radicalment la personalitat i mai en tornaves a saber res més d'elles, les picabaralles les quals ja tenien més ressó, també les primeres obligacions i per acabar un inici del teu camí que et marcarà la resta de la teva vida. A aquest vagó vem trobar l'espontaïnitat de sortit a les nits i de creure't un pèl més gran del que erets. També hi vem trobar en un guardamaletes amagat a l'esquerra de la porta de sortida el nostre lloc a la colla, a la família i al mateix món. A l'hora ens preguntàvem el per què de tot plegat.
Estem apunt de canviar de vagó, uns ja han fet el pas, d'altres l'estan apunt de fer. Estem a punt d'entrar a la majoria d'edat, a punt de ser homes i dones, bé no tan a punt. Aquí ens em encallat amb el revisor. Volem ser algú l'endemà, molts factors com els amors ocupen una de les parts més dures dels sentiments; la indiferència, la burla i els desenganys et treuen molt de temps i es que el rellotge no para de fer Tic-Tac. Alguns d'aquests amors són eterns, ben pocs, d'altres temporals, uns altres fugaços i d'altres inexistents. Aquí ja només et queden els veritables amics, els que estan al teu costat en els moments bons i en els moments no tan bons, sí es un tòpic, però ben cert que és.
En aquest nou vagó saps raonar les picabaralles que valen la pena i les que no, aquí ja t'has fixat la meta a la que vols arribar. Tots els drets es comencen a convertir en deures, els herois no existeixen, la mama i el papa ja no et canvien el paper de vàter, tens la sensació que no podràs tornar a enrere i que t'hauràs de menjar els errors i els instants desaprofitats que potser mai no s'et tornaran a repetir, en fi la vida et dona l'esquena. Però a aquest vagó no totes les llums estan apagades ni molt menys, també ni han de ben lluminoses. La llibertat, aquella ambició de que voler es poder, de convertir la vida en una festa abans que siguem grans, la llum d' implantar la nostre personalitat i de no deixar-se influenciar per qualsevol, respirar que t'has fet un lloc al teu voltant i que et fas respectar. El temps ens dirà si ens cal mirar enrere i trobem a faltar aquells dies quan el revisor no passava; si es que diuen que tornar és la millor part de l'aventura però jo em quedo amb aquesta nova aventura, l'aventura d'aquest vagó ple de coses pel terra que l'únic que fan es obstaculitzar el camí cap al següent vagó, on la merda se'ns menja. Agafem-nos fort que tota història té un final, però a la vida cada final es un nou començament. Només som un tren petitó que córrer per la via.
TOT ESTÀ PER FER I TOT ES POSSIBLE
Oriol Celils Hill
