Tras cada hoja que cae, se va un amor. Los días grises de otoño esconden el pesimismo de una vida que se acaba por momentos.  Se van los amores con un regusto amargo y luego te encuentras sola, y llega el puto invierno, que te nubla el corazón. No sé como a alguien le puede gustar el frío... con sus colores vacíos y los paisajes sombríos que dibuja. Llega y ya no tienes esas ganas de levantarte para hacer algo grande. Lo haces sin más, por pura rutina. 

Las hojas que caen son un reflejo de mi. Se me van las pequeñas cosas, dejándome desnuda de olores, calores y pasiones. Todo lo bueno se marcha, aunque dicen que si se marcha es para volver luego, con más y mejor. Llega el buen tiempo y esas ganas de vivir florecen. Y mi pregunta es: ¿Y si nunca llega esa primavera? Ya no pido el verano.. solo quiero que nazcan nuevas flores con sus colores y que me vistan de felicidad. Las estaciones pasan, y en mi solo hay puro invierno. Que no se marcha. Parece que se ha enamorado de mi, y al ver que no lo hacia nadie más, ha decidido quedarse.

Tras cada hoja se va el calor de aquel amor, pero tras cada otoño se va una historia, Y yo estoy feliz. Feliz porque nuestra historia nunca ha empezado y el viento no me la puede quitar. Pues seguiré imaginando que te tengo, y que no te marcharas ni por la lluvia ni por nada. Que te quiero en cada estación... y que se vive de ilusiones... pero con esperanzas uno se muere. Y a pesar de todo lo demás, tu no cambias ni yo tampoco. Que, tras cada hoja que cae, nos hacemos más fuertes, porque nada es real... y que te quiero así, imposible, ya que en todas las buenas historias, aunque no lo creamos, sopla el viento, Y todo acaba. Pues yo te imagino, y así superaremos tempestades.

Apurando ese último sorbo de café con sabor a “mi vida no tiene sentido”,  entrelazo mis dedos por mi pelo, como solías hacerlo tú, y levantando la mirada sin saber muy bien que mirar, veo gente. Gente que habla, gente que escucha, gente que piensa, gente que ríe. Gente y yo. Sentada en una pequeña mesa del bar, observando la vida.

Me cuestiono cosas a montones, pero nunca hallo respuestas. A veces es mejor no encontrarlas, ya que muchas de ellas te hacen más mal que bien. Miro la gente y pienso qué será de sus vidas. ¿I qué es de la mía? No tengo ni la más absoluta idea. Intento hacerlo lo mejor posible, eso de vivir me refiero. Pero no sé yo… No soy perfecta ni tampoco quiero serlo. No me gusto y me quejo, pero no debería, ya que tengo gente que mataría por mí. Todo el mundo tiene sus complejos y sus debilidades, pero pienso que eso es lo que nos hace especiales. Ya que al fin y al cabo, los pequeños detalles son los que marcan la diferencia. Y los tuyos me encantan. Y estos son los que me hacen quererte a rabiar. Y ya estoy pensando otra vez en ti. ¿Lo ves? Todo gira sobre ti. Sé que debería dejarlo ya, dejar de montarme historias, y momentos que nunca pasarán. Quiero dejar de pensar en tu sonrisa cuando te hablaban de mí, y quiero olvidar ese “hasta siempre”.  “Cuestión de tiempo”, decían. “Este chico no sabe lo que se pierde”, decían. No sé lo que se pierde, lo que si que sé es lo que me estoy perdiendo yo. Me pierdo y te pierdo. Y luego me encuentro pero no te encuentro. Triste, lo sé, esto es la cruda realidad. Y me alivio al pensar que no soy la única que pasa por esto. ¿Qué sería de mí sin ti? Bueno… qué coño es de mí sin ti. Suspiro. Me levanto de mi sitio y deseo que al hacerlo mis palabras se queden allí, en un rincón, a solas. Y que me dejen tranquila y vacía de sentimientos. Aunque sé que he ido a este bar y me marcho ahora porque tu pasas por delante cada miércoles a esta hora. La vida es así, nada se olvida si uno no quiere. Y yo no quiero… Así que seguiré pensando, yendo al mismo bar, y viéndote pasar por más que me duela. Ya que el simple hecho de verte me hace feliz. Sí, parezco imbécil, pero tu también lo has hecho alguna que otra vez. Somos mujeres, de mente compleja (o eso dicen), ya lo sabes tu bien.

A tomar fanta.

Eres de esas personas que odio tanto; que te sacan suspiros sin querer y luego va y sin preguntar, ni tansólo darse cuenta, te unden en un mar caóico de lágrimas desordenadas. Son tan pequeños los suspiros, pero sin embargo, son las pequeñas cosas las que hacen crecer los recuerdos... Eres de esas personas que tanto odio, que odio tanto, que quiero odiar y quiero sin querer; que nublan mis tormentosos pensamientos, que no sabes lo que piensan, y si lo supieras tampoco lo entenderias. Eres de esos que crees que el mundo está a tus pies, por el simple echo de que en "el amor" todo te ha ido bien, eres de esos estúpidos imbéciles que haces, por suerte o desgracia, que las chicas como yo (otra tonta de esas tantas)  te lo dé todo a cambio de nada. Nada o aveces un medio beso robado de esos que tanto regalas. Y tu no sabes que yo, que yo soy esa persona que hoy, me quedo donde estés. Imbécil. 

"Si soy cariñosa dices que te agobio,
si me alejo un poco que paso de ti,
si te hago un regalo dices que te compro,
y si no lo hago tengo algo por ahí."

Mar.

.

Quan tot comença a prendre una mica de sentit, quan realment ets feliç de ser qui ets i tenir a qui tens, quan un somrriure t'anima, quan fas bogeries, quan tot comença a rutllar, quan trobes aquella persona que estaves esperant... s'acaba, l'estiu s'esfuma. Desitjaries que els hiverns fossin estius, que la vida fos una festa i que s'allunyessin les complicacions de la vida rutinaria... Però realment la única cosa que desitjes és que es conservin els records, els grans dies i les grans nits.

Viu..

Tots vivim la vida d'una marera diferent. N'hi ha que es conformen únicament amb el que els hi ha tocat viure; n'hi ha d'altres que volen veure món. N'hi ha que ploren pel camí; n'hi ha que disfruten del viatge; n'hi ha que ni tansols es mouen... Però tots la vivim i intentem fer-ho de la millor manera. Hem d'aprendre a mirar endavant malgrat les pors, hem de vèncer els obstacles i confiar amb el nostre instint. Ens hem d'estimar per arribar a ser algo més que un simple cos mortal dins d'aquest món. I podem començar avui a valorar les petites alegries i a fer-li bona cara a la vida, perquè  no sóm eterns i no hi ha temps per perdre.

El nostre tren

El tren va començar el mogut viatge de la vida l'any 1995. En els primers anys de vida vam aprendre a dormir, a menjar, a caminar i sobretot a estimar. En aquests primers anys de la infància els pares ho eren tot, tot i que també van començar a aparèixer els primers amics i les primeres picabaralles per un cotxe de plàstic de color vermell. El tren començava a rutllar, el voliem explorar de dalt a baix, sempre amb botes i anoracs del nostre color preferit. Havia arribat l'hora de canviar de vagó.

En aquest nou vagó ens voliem menjar el món, sí es tracta de l'adolescència, erem els fills de la utopia. Aquí ja coneixiem de què anava el tren, si més no ens ho pensàvem i ens ho voliem creure, aquí mateix entre una separació de seients de dues files s'hi deixaven veure els primers amors, les primeres amistats que canviaven radicalment la personalitat i mai en tornaves a saber res més d'elles, les picabaralles les quals ja tenien més ressó, també les primeres obligacions i per acabar un inici del teu camí que et marcarà la resta de la teva vida. A aquest vagó vem trobar l'espontaïnitat de sortit a les nits i de creure't un pèl més gran del que erets. També hi vem trobar en un guardamaletes amagat a l'esquerra de la porta de sortida el nostre lloc a la colla, a la família i al mateix món. A l'hora ens preguntàvem el per què de tot plegat.

Estem apunt de canviar de vagó, uns ja han fet el pas, d'altres l'estan apunt de fer. Estem a punt d'entrar a la majoria d'edat, a punt de ser homes i dones, bé no tan a punt. Aquí ens em encallat amb el revisor. Volem ser algú l'endemà, molts factors com els amors ocupen una de les parts més dures dels sentiments; la indiferència, la burla i els desenganys et treuen molt de temps i es que el rellotge no para de fer Tic-Tac. Alguns d'aquests amors són eterns, ben pocs, d'altres temporals, uns altres fugaços i d'altres inexistents. Aquí ja només et queden els veritables amics, els que estan al teu costat en els moments bons i en els moments no tan bons, sí es un tòpic, però ben cert que és. 

En aquest nou vagó saps raonar les picabaralles que valen la pena i les que no, aquí ja t'has fixat la meta a la que vols arribar. Tots els drets es comencen a convertir en deures, els herois no existeixen, la mama i el papa ja no et canvien el paper de vàter, tens la sensació que no podràs tornar a enrere i que t'hauràs de menjar els errors i els instants desaprofitats que potser mai no s'et tornaran a repetir, en fi la vida et dona l'esquena. Però a aquest vagó no totes les llums estan apagades ni molt menys, també ni han de ben lluminoses. La llibertat, aquella ambició de que voler es poder, de convertir la vida en una festa abans que siguem grans, la llum d' implantar la nostre personalitat i de no deixar-se influenciar per qualsevol, respirar que t'has fet un lloc al teu voltant i que et fas respectar. El temps ens dirà si ens cal mirar enrere i trobem a faltar aquells dies quan el revisor no passava; si es que diuen que tornar és la millor part de l'aventura però jo em quedo amb aquesta nova aventura, l'aventura d'aquest vagó ple de coses pel terra que l'únic que fan es obstaculitzar el camí cap al següent vagó, on la merda se'ns menja. Agafem-nos fort que tota història té un final, però a la vida cada final es un nou començament. Només som un tren petitó que córrer per la via.

TOT ESTÀ PER FER I TOT ES POSSIBLE

Oriol Celils Hill

Un dia més per oblidar.

Un dia més. Un dia més per oblidar. Sembla que el bon temps en lloc d'endur-se les llàgrimes de la primavera, porti amb ell hiverns grisos. Fred, calor, cànvis constants que em transporten a un món de dubtes, d'incertesa, de desconfiança. On està "la felicitat"? On s'amaga? s'escapa com les rialles robades, fuig dels cossos insegurs, es camufla entre les sombres del passat, no es deixa veure. Marxa lluny de tots nosaltres, d'aquells que pensem massa la vida; d'aquells que volem viure-ho tot tan sumament ràpid que s'escapa: el temps i la felicitat s'escapen volant i... tot s'oblida. Quedem enrrere i només ens queda agafar un full mig estripat i escriure-hi "tot allò que voldria ser i... per què collons no tinc tot allò que em mereixo". 

És ben fàcil: sóm, sóc un ésser insignificant dins d'aquest odiós món de superficialitats i crítiques. És evident no voler ser com sóc doncs... sóm suspirs dins d'un planeta amb una història i una vida massa llargues, dins d'un món expert en alts i baixos, perdons i plors. Sóc simple, no pretenc canviar la vida, ni que la vida em canvï, només pretenc entendre'm o si més no enrrefiar-me'n de la meva sombra. No pretenc intentar posar bona cara a un món que em dona l'esquena, ni perdre el temps, ni pretenc desaprofitar la vida perquè la vida són dos dies i un ja l'he perdut pensant com la puc viure.