Les joves promeses d'estiu, el soroll de les onades, el gust d'un petó càlid, aquelles carícies, les mirades còmplices, els més bonics dies, aquelles nits... Tots els records m'apareixen fugaços, com l'aire que bufava aquella tarda d'Agost. Estic asseguda en un racó de la finestra, mirant com passa el temps. Fa tres mesos que no surto d'aquella petita casa, que encara fa olor a tu. Potser es una manera de dir-te que encara t'espero, que encara em tens aquí, que el teu record encara és present. Agafo la tassa de cafè i li faig un glop, es agre, com els meus últims dies. La teva bata, encara la duc posada, encara que la calor es notable, no me l'he tret des de llavors. Deixo que les llàgrimes corrin per les meves galtes, intento no pensar, però m'és impossible. La teva mirada m'apareix cada vegada que intento oblidar-la. Si fossis aquí, ara potser estaríem mirant des del port aquella posta de sol que tant ens agradava, potser estaríem prenent un gelat a prop de casa, potser estaríem enfadats, potser t'odiaria, potser odiaria la teva forma de fer-ho tot tan perfecte, però estaríem junts, i això és més del que podria desitjar. Tanco els ulls i els records d'aquell primer estiu junts s'apropen...
Aquell matí, com cada dia d'Agost, em vaig despertar en la petita casa de la Costa Brava, que cada any llogàvem per passar l'estiu. Vaig baixar corents les escales i em vaig menjar amb pressa aquelles torrades recent fetes, vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar a la meva cala. Sempre hi anava allà, em feia sentir bé, podia pensar, escoltar el soroll del mar i notar que el sol em broncejava la pell. I si, com cada matí, el vaig veure corrent per la vora del mar, esportiu, a ritme ràpid. La suor càlida li relliscava per la cara. Càlida com la seva pell, càlida com tot ell. El seu traç moré, perfectament broncejat, destacava entre aquell dia clar. S'acosta somrrient, potser perquè s'ha llevat feliç, o potser qui sap... pel simple fet de tenir-me cada vegada més aprop. De sobte batecs. Batecs acelerats. Batecs de cors somiadors, batecs de dos cors units per l'esperança. Per aquella esperança d'estar junts, o simplement batecs, per aquell que serà un dels millors estius. Sona el telèfon, és l'Eulàlia, com cada dimarts em truca per si les coses em van bé, i què dir-li? Un d'aquells batecs s'ha apagat, ja no el sento. Només sento el de dins meu, que cada dia intenta retrobar l'altre. No sé que dir-li a l'Eulàlia, les coses sempre més aniran igual, la meva vida no crec que faci un canvi, és més no vull canviar res. Si surto, potser conec algú, i és aquesta la raó per la qual no ho vull, tu podries pensar que ja no t'estimo, i això t'ho prometo, no ho deixaré de fer. Em vas prometre que no em deixaries mai més, sé que no te n'has anat per què volies, però tot i així l'has trencada. Però, què són les promeses? Simples paraules espontànies, no té sentit, mai ningú les compleix. Jo n'he feta una, ja deus esperar-te quina és. Entre la calor d'aquell dia, comencen a caure unes petites gotes de pluja, serà que el temps també està trasbalsat, pluja d'estiu: cridanera, però ràpida. No com els meus records. Passen els dies com les fulles van caient dels arbres, i no et veig per aquí. És absurd, el teu batec mai tornarà. Però tranquil, que si algun dia vols venir-me a fer una visita, la teva roba encara conserva la teva olor, les galetes de vainilla que més t'agraden encara estan al segon calaix de la cuina, el llit segueix sent de dos, i el meu batec segueix aqui. Ja se que tu no hi ets, que tot és temps i que les coses passen, però et sento tan a prop que no em puc creure que aquest buit ja sigui per sempre.
